Febrer presenta un personatge —femení, en la imaginació de l'autor, per bé que el text no ho especifica— que camina pel paisatge de la Baixa Segarra al final de l'hivern, quan la natura arriba al punt màxim de replegament i sembla que la renovació que hauria de portar la primavera no arribarà mai; en aquest sentit, el punt de partida del llibre es contraposa amb el de T. S. Eliot a La terra eixorca, que comença amb la famosa afirmació que l'abril és el mes més cruel. Aquestes caminades donen lloc a peces breus de haibun, un gènere japonès que combina la prosa més o menys poètica amb l'haiku, que qüestionen la fertilitat o esterilitat tant de la vida humana com del món físic que l'acull. Les quaranta-dues peces s'articulen en tres seccions: «Dimecres de Cendra» —una—, «Quaresma» —quaranta— i «Pasqua de Resurrecció» —la peça final.
Dimensiones: 20 (alto) x 14 (ancho) / Nº de páginas: 88
