La llum i la mort: En la poesia de carles duarte i joan vinyoli

Fent servir la fenomenologia com a mètode hermenèutic, Jad Hatem s'ha lliurat darrerament a fer palès el contingut filosòfic present en la literatura catalana, medieval i contemporània. Amb aquest propòsit ha estudiat la poesia religiosa de Ramon Llull (Sobreamor, 2011); el deler amorós en Curial i Güelfa (L'amour comme puissance et comme vérité, 2012); l'empremta del temps en els poetes actuals (El temps en la poesia catalana contemporània, 2013 -Premi Crítica Serra d'Or de Catalanística, 2014-); el sentit de l'existència en la novel-la de Joan Sales (Joan Sales et l'instant glorieux, 2015). En aquest nou assaig Jad Hatem es proposa de fer veure com la poesia de dos grans autors catalans, Carles Duarte i Joan Vinyoli, malda per atansar el lector a l'ésser tothora problemàtic. Els dos poetes entenen la paraula com la realització d'un projecte vital: fer-se a si mateix, entenent el món. A fi d'aconseguir-ho, tots dos consideren que cada gest, per insignificant que sembli, ha de tenir «la intensitat de l'últim mot» que ens atansa al «cor del silenci»: una guspira de llum que ens apropa la mort.