Una vegada va ser estiu la nit sencera

Amb un informe mèdic tremolant-li a les mans, una dona decideix emprendre sola un viatge a peu, d&un extrem a l&altre de les Alberes, a l&hivern. Seguint el rastre fugitiu de la trobairitz medieval Alba de Peralada, i acompanyada per les notes romàntiques del Winterreise de Schubert, deixa enrere tot el que ha estat fins aleshores per encarar les preguntes que no es responen amb paraules. Sobre l&amor, la mort i el coratge d&estar viu. «Ocells, arbres i aigües componen, també, un llenguatge del camí. Diferent del que em pensava, fet de signes que van més enllà dels números i les paraules. Aprendre&l és com aprendre a caminar. Fent tentines. Ensopegant. Buscant l&equilibri, la manera de sostenir-se en el món. Diuen que no hi ha dues petjades iguals en tota la capa de la Terra &i quina és la meva? Deu ser diferent de la que ha estat fins avui? Totes les cèl·lules del cos es renoven completament cada set anys; ossos, pell, cabell, sang, pits... he estat set persones diferents fins a aquest moment. Set petjades. Amb prou feines recordo com era posar-se a les sabates d&aquelles altres que vaig ser. Cap a on em duran, ara? Només el camí m&ho pot dir.» Elisabet Riera ha escrit una novel·la que és paisatge íntim: un recorregut a través dels Pirineus orientals &de llevant cap a ponent& que és el viatge de transformació de la mateixa narradora, i alhora un homenatge als caminants solitaris i a la fin&amor de les trobairitz.