La ruta blava (Tapa blanda con solapas)

Després de dotze dies de navegació, la retina de Josep Maria de Sagarra per fi deixa enrere el Mediterrani i s&obre a tots els blaus de l&Atlàntic. És el 1937 i acaba de passar la nit de Cap d&Any a bord del "Commissaire Ramel", on s&ha embarcat fugint de la guerra que comença a incendiar el continent europeu. Però el seu exili es converteix immediatament en lluna de mel. D&aquest viatge singular en va sortir "La ruta blava", la crònica vibrant d&un català pel món. Hi ha la salabror picant del port de Marsella, la corba insular de les Antilles i la gran poesia mecànica del canal de Panamà. També el cor sobre el Pacífic, on vola l&albatros baudelerià i els tripulants s&aboquen a vils sainets després de tants dies a alta mar. Destinació final: Tahití. Llavors el que prometia ser el paradís autèntic, entre lagons fúlgids i cocoters, es converteix en una cosa encara més interessant: en un país real. És tot un món que desfila pel seu quadern, ple de comerciants xinesos, hotelers txecoslovacs, turistes americans fets de sucre, vells amb barba blanca i pareu, i les dues criatures de qui Sagarra es fa amic al món petit de Bora Bora... Fins que la retina s&acostuma a la llum de nous colors, i ja trobes a faltar els de casa: &Per això només accepto Punaauia com un parèntesi que no pot durar gaire, perquè, a mesura que he anat penetrant dintre el gust d&aquest país, m&he convençut que més m&estimo morir fusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia.& D&aquesta matèria estan fets els grans viatges.