L'estret camí de l'interior (Tapa blanda con solapas)

"L&estret camí de l&interior", el darrer diari de viatge de Matsuo Bash& (1644-1694), és considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Passatges en prosa com els referits a Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, o el que serveix per introduir l&obra són presents a totes les antologies, i els nombrosos haikus inserits al llarg del text exemplifiquen perfectament per què l&autor és considerat el primer dels quatre grans mestres d&aquesta forma. Fruit, a pesar de la brevetat, de quatre o cinc anys de treball, el diari narra cinquanta-tres dies d&un viatge que portà Bash& a les províncies septentrionals del Japó durant l&estiu i la tardor de 1689, amb l&objectiu de visitar els indrets famosos que els autors del passat, principalment monjos itinerants com Saigy&, havien cantat a la seva poesia. Així, el viatge esdevé un recorregut de forta càrrega espiritual en què Bash&, seguint la seva màxima de no imitar els clàssics sinó buscar el mateix que van buscar ells, dialoga amb els poetes que l&havien precedit. Per bé que escrit en prosa, el text està estructurat a la manera d&un poema encadenat, la forma de poesia col·lectiva de què Matsuo Bash& fou el mestre indiscutible a la seva època, i la continuïtat del viatge s&enriqueix amb una gran varietat de temes i escenes i una multiplicitat de mirades que l&autor recull de la tradició i projecta, entrelligades amb la seva pròpia, sobre els paisatges que contempla. Matsuo Bash& (1644-1694) és un dels poetes més importants de la tradició japonesa, i sens dubte el més ben conegut fora del seu país. Nascut en una modesta família de samurais de la ciutat d&Ueno, gràcies als seus dots poètics entrà de ben jove al servei dels senyors locals i es formà en el conreu del "haikai renga" o poema encadenat, una modalitat de poesia col·lectiva de la qual arribaria a ser el mestre indiscutible de la seva època. Tot i la proximitat dels cercles poètics de Kyoto i Osaka, més actius, als vint-i-vuit anys es traslladà a la ciutat d&Edo, on es va anar forjant un estil poètic propi a partir de lectures de clàssics xinesos i japonesos, l&estudi del budisme zen i l&assimilació de les tendències més innovadores en el conreu del "haikai" i de l&haiku, que n&és l&estrofa inicial. L&any 1677 va fundar la seva pròpia escola poètica, que privilegiava les composicions austeres, basades en l&atenció als sentits i el to meditatiu, i el 1680 va prendre el pseudònim de Bash&, el nom de l&arbre que creixia al jardí de casa seva i que representa la sensibilitat del poeta.