A la democracia li cal la religio urgent

Les religions disposen d&elements que ens recorden que és possible una relació amb el món no orientada al creixement i a posar-ho tot a la nostra disposició. En una església o temple la nostra actitud és diferent de la que tenim en un supermercat. També és diferent el nostre estat d&ànim interior: passem de l&acció activa a la recepció o la percepció. Però les esglésies o les mesquites no són els únics llocs per a aquests canvis d&actitud: quan som a la vora de l&oceà podem experimentar una obertura similar del pit, de tot el cos, a l&immens espai agitat que tenim al davant. I els fenòmens que s&inclouen sota l&etiqueta de New Age també es poden interpretar com l&expressió d&un anhel de ressonància. Això no significa que la religió viscuda i, sobretot, institucionalitzada activi aquest potencial de ressonància i l&aprofiti realment. Sabem per la història de la religió que és més probable que passi el contrari. Aquesta sordesa a la ressonància no és una conseqüència necessària de la religió ni n&és un tret inherent. És només una possibilitat (terrible) que no ha de fer oblidar el gran potencial que té: la possibilitat d&experimentar la ressonància en els patrons de relació religiosos, d&experimentar la capacitat de deixar-nos cridar i de practicar disposicionalment una voluntat de transformació.