La vida tranquil·la

Francine Veyrenattes (Françou) ens explica i sexplica com en Nicolas, el seu germà, es baralla a mort amb loncle Jérôme; la vigilància discreta i segura que organitza la família entorn de lagonitzant; com la llibertat que ha conquerit daquesta manera condueix en Nicolas a lamor i, més tard, a la mort. Al mateix temps, Francine també arribarà a lamor, i els seus pares a la follia. La impassibilitat de la narradora emet un so estrany, ràpid. Ella mateixa ho ha provocat. I ho ignora. I a mesura que ho explica en pren una consciència cada vegada més precisa. Aquesta descoberta esdevé fins i tot el veritable argument del llibre que és la depuració progressiva duna ànima i el seu principal atractiu. Francine es promet: «Tindré una vida tranquil·la». Finalment, des del si duna gran fatiga, vol deixar-se estimar, i estimar. I tenir fills. Aquest és un camí sincer. Vol la felicitat. La senzillesa. I al final, la mort. «El lector acaba estimant aquesta Françou que dubta, que no s'agrada i que vol estimar i ser estimada, però que se sent fora de lloc. És un text molt autobiogràfic: una novel·la magnífica.» Antoni Clapés