Xavier Benguerel pertany a la mateixa generació que Mercè Rodoreda o Pere Calders, sorgida de l'impuls cultural del primer terç del segle XX i que va viure l'esperança de la República i el camí amarg de l'exili. Les seves memòries, redactades en el moment en què culmina la seva obra narrativa amb la publicació d'Els vençuts, reviuen, amb un gran sentit del ritme i amb un persistent deix d'ironia, l'etapa de la seva formació com a escriptor. Benguerel hi evoca la seva infantesa i joventut en el suburbi industrial del Poblenou, el seu esforç per obrir-se camí en el món literari i cultural dels any vint i trenta, així com l'experiència de la guerra i del primer exili a França, abans d'embarcar cap a Xile. Les Memòries de Benguerel, on excel·leixen els seus retrats d'escriptors (Pere Calders, Joan Oliver, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Francesc Trabal), constitueixen un extraordinari retrat d'una generació que va maldar per normalitzar la cultura catalana i assimilar-la a l'europea, abans del daltabaix del 1939. Amb aquestes Memòries, L'Avenç recupera un text que condensa les virtuts que han fet de Benguerel un clàssic de la literatura catalana: el seu ofici com a escriptor, el seu domini de la llengua i la seva gran capacitat narrativa, que van fer que Joan Oliver proclamés Benguerel com "un escriptor de raça, de gran alè".
