Les paraules són pedres és el fruit d'un viatge en tres temps que el pintor i escriptor italià Carlo Levi, l'aclamat autor de Crist s'ha aturat a Èboli, va fer a Sicília entre 1951 i 1955: "el relat de les coses d'allà baix, a través de la mirada atenta d'un viatger sense prejudicis". Amb la màfia al rerefons, Levi hi descriu un món antic en moviment. Així, assistim al retorn al seu poble natal de Vincent Impellitteri, un emigrat que va arribar a ser alcalde de Nova York; a la primera vaga en una mina de sofre; a la Palerm de carrers pul-lulants d'humanitat, a la Catània negra com la lava de l'Etna, a la blaumarí Aci Trezza de Verga i de Visconti; o a les dificultats de la reforma agrària a l'antiga possessió de lord Nelson. Però la desesperació de la Sicília que ha patit els morts i la injustícia troba la redempció en la ferma determinació d'una dona, Francesca Serio, la mare del sindicalista Salvatore Carnevale, assassinat per la màfia, d'entrar en la història. "Aquí rau la força i la poesia de les pàgines de Levi: l'amor per tot allò que és humà, intensament humà, és a dir feble i dolorós, és a dir noble. D'aquí la seva extraordinària capacitat d'observar, de llegir i entendre la realitat, la capacitat de llegir la realitat pagesa meridional, de comunicar-s'hi. Sobre la base d'aquest amor, s'hi afegeix la ironia i la invectiva contra l'inhumà, contra els responsables dels mals, i la determinació a l'hora de restablir el sentit de la veritat i de la justícia." (del pròleg de Vincenzo Consolo)
