«Sento les veus de milers d&ombres. Sento les seves rialles: les rialles dels morts, i també les dels vius que tanmateix són tan lluny que només llancen ombres sobre els meus records. Hi ha moltes formes que no reconec. Se&m confonen en la ment, s&han deixatat amb altres formes i han configurat una massa amorfa tot i que pintoresca, d&on s&eleva a través de les estibes de temps passats una flaire intensíssima que em persegueix fins aquí: la flaire d&un lilà blanc. I uns sons obsessius em criden pel meu nom: per exemple, el grinyol del tramvia [...]. La meva Lwów! Meva, tot i que no hi vaig néixer, no us ho penséssiu pas! De càlculs minuciosos se&n desprèn que, comptat i debatut, vaig viure-hi divuit anys. No gaires, si tenim en compte que, amb raó o sense, soc considerat un lwowià de soca-rel.» A "La meva Lwów", llibre de memòries i retrat únic d&una època perduda, escrit el 1946 a Nova York, l&autor evoca amb una barreja singular d&humor i ironia els llocs i els habitants de la ciutat on va viure la infància i l&adolescència i on es va formar com a escriptor.
