La Clàudia té tretze anys la primera vegada que una papallona la mossega. Aquella mateixa tarda serà testimoni d&un fatídic accident. Des d&aleshores la vida avança a batzegades per a ella i la seva germana Sara: l&època universitària, les festes de joventut, les parelles i la maternitat& fins que trenta anys més tard l&esdevir les obliga a retrobar-se i afrontar cara a cara l&episodi més cru de la seva infantesa. Mentrestant, s&imposa el pas del temps, que en la Clàudia sempre es conjuga amb un passat ferit disposat a tornar quan menys s&ho espera: com el batec d&unes ales que provoca el caos a l&altre banda del món. Marta Bayarri explora a Les papallones no mosseguen les formes que una ferida del passat pot tenir quan som més grans, si no hem sabut aplacar-la abans. Amb tacte de narradora lepidòptera, amb bones dosis d&un sentit de l&humor irònic, i la sensibilitat d&algú que ha dedicat tota la seva vida a encarnar emocions d&altres, Bayarri narra una història universal sobre créixer i deixar enrere la pell dura de les ferides que carreguem, com crisàlides que no s&acaben d&obrir mai del tot. La vida, això: l&amor i la mort, les cures i el dolor, la infantesa i la vellesa, oscil·lant, amunt i avall, com ales de papallona; l&única manera que coneixem de mantenir-nos en l&aire, en ple vol.
