Quadern d'hebron

Carlos Lagarriga escriu aquest dietari de dolor i llum a l&hospital de la Vall d&Hebron mentre hi tenia la seva primera dona, la Cristina, a la unitat de pal&liatius, amb un càncer sense remei. Alhora, ell mateix estava ingressat a la planta de digestiu del mateix centre. En aquestes anotacions descriu les pujades i baixades d&una planta a l&altra amb el degotador i els cigarrets, el pas angelical de les infermeres o la irrupció destralera i sorollosa dels gitanos en la quietud asèptica de l&hospital, com en un text de García Lorca. També les seves fintes al dolor, gràcies a la seva estranyesa per l&absurditat de la vida i a un sentit de l&humor d&home culte, agut i malenconiós. Si la història del llibre és bonica, les seves pàgines encara ho són més. «Fulles que cauen d&un arbre», diu Lagarriga. Tenen un toc poètic, una elegància emocional colpidora i vessen d&ironia jovial, que fan que l&autor vegi els passadissos d&urgències com els carrers dels sanfermines o que respongui a la radiòloga que li demana si porta res de ferro, que «la salut, per descomptat, no». És un llibre que espanta les incerteses, la desemparança i les pors a manotades de fe d&esperança i de bon humor. Ho diu en una dedicatòria: «Les nostres torxes s&apaguen, però una gran llum ens espera».