Memòries esbiaixades (Tapa blanda con solapas)

Cinquanta-dos anys, dos mesos i un dia és el temps transcorregut des que l&autor es va llicenciar en Medicina (30/11/1969) fins al dia que va penjar la bata (31/1/2022). Bona part dels dos anys posteriors a aquesta data els ha dedicat a passar el rasclet per damunt dels seus records amb l&objectiu de desbrossar &de manera aleatòria i un xic desendreçada& un grapat d&anècdotes i reflexions que constitueixen aquest llibre. L&autor confessa haver-se divertit escrivint-lo i espera ser capaç de teixir complicitats amb el lector. Si aquest pensa que està davant d&un llibre de memòries farcit d&anècdotes i batalletes, doncs... encertarà. Un llibre d&aquesta mena, per damunt de tot, ha d&explicar històries. Però també hi trobarà moltes altres coses. Perquè l&art de fer de metge requereix, deixant a banda els coneixements científics, curiositat, capacitat d&anàlisi i de síntesi; també habilitat per fer-se entendre, que sol ser el més difícil. Per tant, en aquestes pàgines apareixeran tafaneries, divertiments, pensaments tristos i &sortosament pocs& alguns d&amargs. No hi faltarà en aquests escrits l&inevitable raig de mala llet de qualsevol escriptor que bàsicament es dedica a observar la conducta humana i plasmar-la en el paper. Bé, en realitat, hi trobarà dos raigs: el de la mala llet, sí, però també el de la tendresa. I a vegades serà un raig i d&altres solament un rajolinet, depenent del personatge objecte de la curiositat. Finalment, l&autor demana al lector que li concedeixi una mica de llibertat per amanir el llibre amb unes engrunes de ficció, només les justes. L&experiència lectora li hauria d&haver ensenyat que els escriptors, sense excepció, són uns mentiders. No només els que escriuen novel·les, sinó també els que a les llibreries destaquen a la secció de no ficció. O sigui que no tot serà «veritat-veritat», encara que aquesta sovintegi molt més que la mentida. Al lector correspondrà esbrinar si hi ha formatge i prou, si la cosa està repartida, o bé si hi ha més pa que formatge. En tot cas, no es pot negar que si el formatge és bo, acompanyar-lo amb un crostó de pa acabat de coure no el desmereix en absolut. L&autor proposa un rocafort cremós i fresc com per exemple el Papillon Premium, al damunt d&un crostó de pa de pagès i acompanyat d&una copa d&un bon priorat, com ara el Clos Martinet 2018. El formatge serà la veritat, el pa la ficció i el vi la mala llet i/o la tendresa segons convingui. Bon profit!